Aquests dies tothom parla del judici del procés. Bona part dels catalans comentem els inconvenients dels trasllats de les preses i presos cada dia des de la seu del Suprem a les respectives presons i estem pendents de les intervencions dels lletrats de les defenses plantejant les qüestions prèvies, amb una solvència digna d’elogi. Uns comentaris que es contraposen amb les desafortunades opinions dels líders polítics dels partits de la dreta i extrema dreta espanyola, que semblen no tenir el més mínim respecte per la seva estimada Constitució, que defensa el dret a la igualtat davant la llei i la no discriminació per raó d’opinió (art. 14) i el dret a un judici amb totes les garanties (art. 24).
Les declaracions dels líders de la dreta espanyola, vers el judici del procés, van en sentit totalment oposat als mandats de la Constitució, de la qual curiosament es proclamen garants. Així hem pogut sentir des de qui anuncia que si ell és escollit futur president del govern no permetrà l’indult dels qui anomena “colpistes”, fins a qui demana que l’actual president de la Generalitat també formi part dels processats, passant pel jove i flamant líder de l’oposició que, amb la més absoluta ignorància jurídica, diu a boca plena al Congrés dels Diputats que gràcies a ells que van promoure la impugnació davant el Tribunal Constitucional del nostre Estatut d’autonomia es va evitar que els presos polítics siguin jutjats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I deixa entreveure així que en aquest últim tribunal no obtindrien una sentència condemnatòria.
Es diu col·loquialment que els nostres líders no haurien de ser jutjats, però en realitat això no és especialment greu. Qualsevol persona, pel fet de viure en societat i estar sotmesa al compliment de tot tipus de normes, pot ser jutjada.
Si aquests són els líders de la classe política espanyola, com pretenen que no vulguem ser independents?.
Es diu col·loquialment que els nostres líders no haurien de ser jutjats, però en realitat això no és especialment greu. Qualsevol persona, pel fet de viure en societat i estar sotmesa al compliment de tot tipus de normes, pot ser jutjada. El realment greu és estar empresonat o empresonada abans que es dicti la sentència; enfrontar-se a un judici ple d’irregularitats i tot i que es denuncien no s’hi posa remei; limitar la defensa dels processats, i que hi hagi raons per posar en dubte la imparcialitat del tribunal. En definitiva, és molt greu que hi hagi la sospita que abans de començar el judici els magistrats ja tenen decidida la sentència condemnatòria.
Si heu seguit les dues primeres sessions del judici, ja tindreu una idea de les nombroses irregularitats que han envoltat els preparatius. Crec que la irregularitat més greu és que els líders dels procés siguin jutjats pel Tribunal Suprem en lloc de ser-ho pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. No hi ha dubte que els fets que es porten a judici van tenir lloc a Catalunya; per tant, el tribunal competent és el Superior de Justícia de Catalunya. El mateix Tribunal Suprem rebutja seguir aquest criteri legal amb l’excusa que la declaració d’independència va afectar tot Espanya. Això és un disbarat perquè la llei, per tal d’atribuir la competència del tribunal, no es fixa amb a qui l’afecta, sinó que només té en compte el lloc on es produeix el fet. Mirem-ho amb un altre exemple: un delicte per frau fiscal, també afecta tot Espanya i no per això es jutja al Tribunal Suprem.
Aquesta circumstància no hauria de tenir més transcendència que la incomoditat que suposa pels processats i els seus advocats que la seu del jutjat estigui a 600 quilòmetres. Però certament el cas s’agreuja quan es detecta la intencionalitat que sigui el Suprem l’òrgan que els jutja. És per això que sostinc que el resultat de la sentència sembla predeterminat. Va ser a un representant de la fiscalia a qui se li va escapar que no era convenient que el judici es realitzés al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, no fora cas que allí el magistrats no responguessin al nivell de compromís desitjat. Significa això que ara no es troben davant d’uns tribunals imparcials? O és que uns tribunals són més imparcials que altres?
Tot això ens porta a la conclusió que si el Suprem s’atribueix de forma impròpia la competència del judici, amb el beneplàcit de la resta d’òrgans de poder espanyols, deu ser perquè així veuen garantit que el judici tindrà una sentència condemnatòria. I el judici es converteix en un pur tràmit per formalitzar la condemna.
I la cirereta la posa Albert Rivera, quan aprofita qualsevol ocasió per anunciar que si és per ell, no hi haurà cap indult per als líders polítics catalans. L’afirmació no té pèrdua, i és que perquè hi hagi un indult, és necessària una prèvia sentència condemnatòria i, si encara no s’ha celebrat el judici, com sap que seran condemnats? Ho creu perquè el judici es celebra al Tribunal Suprem.
I tot això, sense entrar a valorar la recent visita del president del govern espanyol a Estrasburg, seu del Tribunal que valorarà la sentència condemnatòria del Suprem, on els ha explicat la gran qualitat de la justícia i de la democràcia a Espanya.
És trist veure que abans que comenci el judici la casta política de la capital d’Espanya ja té clar que la sentència serà condemnatòria, “exemplar” deuen pensar ells. És per això que dic que quan la justícia ha vist entrar la política per la porta del Tribunal Suprem, se n’ha anat atemorida per la finestra.
