El tribunal de la Santa Inquisició

Estem en una setmana molt trista, amb un “judici” (per dir-li d'alguna manera) que fa abaixar el cap a qualsevol demòcrata de qualsevol país. Han estat uns dies en què hem patit molt per nou persones estimades i admirades, que es troben privades de llibertat des de fa un munt de jorns i de nits. Espanya els ha posat darrere barrots pels seus ideals. “Hem vist tancats a la presó, homes, plens de raó. No, jo dic no, diguem no, nosaltres no som d'eixe món”, són els famosos versos del cantant de Xàtiva, Raimon, que ens van ajudar a créixer amb nobles ideals a diverses generacions de catalans i de catalanes. Ara hem hagut, malauradament i per a vergonya de totes i de tots, de recuperar la tonada amb la força dels anys de la dictadura feixista.

L'Estat espanyol no és un exemple precisament de separació de poders. Montesquieu, de ben segur, els diria quatre coses a un estat que ha volgut castigar les idees, la ideologia, les aspiracions d'una part molt significativa del nostre poble. Manté aquestes 9 persones engarjolats, com veritables caps de turc, d'una manera orquestrada: membres de dos partits independentistes, dels principals grups sobiranistes. Tot calculat, per alliçonar.

No sé si em poden castigar si dic que no confio en la justícia. Els que pensem des de la catalanitat hem de mesurar els nostres pensaments i els nostres mots. Els unionistes poden expressar-se lliurement, amb total impunitat, nosaltres no. Tanmateix, soc del parer que el veredicte ja està dat i beneït. Si hagues hagut rebel·lió, si s'hagués implantat la república, amb la cosegüent resposta repressiva de l'estat contra els principals dirigents, no hi hauria hagut penes majors de les que demana ara l'aparell de l'estat. La seua llei ha impossibilitat que 9 persones hagin pogut fer vida política i familiar; també els ha estat impossible preparar aquest “judici”amb les condicions que mereix qualsevol persona imputada.

estic convençut que darrere aquestes 9 persones en vindran unes quantes més que hauran de seure a l'ombra durant molt temps. Els dirigents de l'estat creuen que poden mantenir aquest clima polític de manera perenne?

Després del referèndum de l'1 d'octubre del 2017, la data més important de la història contemporània d'aquest país, el seu rei va fer un discurs totalment ignominiós i incendiari. Va donar el missatge de l'amo que vol el poble submís. La primera sensació que vaig tenir va ser: si guanyen per la força de la seua llei amb la por de les seues presons, pensen que podran tenir el poble controlat?  Així mateix, estic convençut que darrere aquestes 9 persones en vindran unes quantes més que hauran de seure a l'ombra durant molt temps. Els dirigents de l'estat creuen que poden mantenir aquest clima polític de manera perenne? No podrà haver mai normalitat institucional amb presos polítics, i a bona part de la ciutadania li serà impossible acceptar l'estatus polític que l'estat
imposa.

Un exdiputat d'un partit del nacionalisme espanyol i de l'anticatalanitat, ultraunionista, va dir a tota veu que ens crearien un Ulster en cas d'independència. Si fem memòria, sona com una mena de crit a la guerra. Evidentment, la seua amenaça va quedar impune. Aquest senyor continua difonent per moltes ràdios el seu autoodi, i la seua amenaça se l'ha enduta el vent. Quan parlava d'Ulster, feia referència a la lluita armada, bombes i sang? Irlanda del Nord es va veure sacsejada durant dècades per aquesta problemàtica entre dos comunitats irreconciliables.

Tanmateix, en un altre ordre de coses, el que sap greu és que no hem vist en cap moment l'altra Espanya a la qual cantava Antonio Machado. Gairebé no hi ha hagut veus lletrades o intel·lectuals espanyoles que hagin mostrar un mínim grau d'humanitat i de comprensió davant del fet català. Els tres Jordis, la Carme, el Raül, l'Oriol, en Josep, en Quim o la Dolors són persones molt dignes, amb una trajectòria política i humanista impecable. Mai no haurien hagut d'estar darrere reixes. En l'àmbit contrari, el somriure permanent de l'unionisme quan es parla dels presos i de les preses polítics i polítiques és l'espill d'un tarannà inexplicable, com a persones i com a polítics.

El judici de la vergonya ja està tenint lloc. Europa callà, com va callar el 1936. S'ha rentat les mans com Ponç Pilats davant del fet més greu que està passant en un territori de la Unió Europea. Les institucions europees han deixat fer, han autoritzat aquesta barbàrie que suposa la privació de llibertat de persones pels seus ideals.

Al principi de l'edat mitjana es va crear el Sant Ofici, conegut com la inquisició. Em guardaré prou i massa de fer com tants d'espanyolistes que tenen la paraula nazi en un lloc preminent de la llengua.  Res no hi ha de comparable amb el règim criminal que va atemorir Europa durant les primeres dècades del segle XX. Llavors, no faré d'espanyol i no compararé el seu tribunal amb el de la Santa Inquisició que ordenava la crema d'heretges. Tanmateix, els mecanismes que tenen els estats per imposar els seus criteris disfressats de lleis impossibiliten l'aplicació demòcrata de les lleis. No són torquemades,  però els Casado, Rivera, Arrimadas, Abascal de torn, ens deixen un regust amarg, molt. Inimaginable que algun polític pugui actuar d'aquesta manera.

La catalanitat tirarà endavant. Les seues lleis poden impedir-nos moltes coses, però no podran mai inhabilitar els nostres sentiments i els nostres pensaments. Com deia la gran Muriel Casals: nosaltres som el somni. Amics Oriol, Jordis, Josep, Raül, Carme, Dolors i Quim, una abraçada molt gran. Al vostre costat. La llibertat, aquesta dama encadenada que ens està esperant, Lluís Llach dixit.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article