Aquest mes de juliol fa 50 anys que Xavier Garcia Pujades va visitar per primer cop l’Ebre català i es va enamorar del territori. Sembla estrany que, llavors un noi de 18 anys, fill de la marinera Vilanova i la Geltrú, decidís fer de la nostra terra el tema principal del seu periodisme i de la seva literatura, però no ho és tant si decideix quedar-se a viure, conèixer els problemes que té plantejada, viatjar per tots els indrets i finalment, el més important, conèixer la nostra gent i de retruc, donar-la a entendre a la resta de Catalunya.
50 anys serveixen per a molt, i a fe que han estat ben aprofitats des d’aquell llunyà 18 de juliol de 1969, en què va ser rebut a l’estació d’Ascó per mossèn Joan Masip, del Priorat, i llavors rector de la parròquia de la Torre de l’Espanyol, però els seus antecedents ebrencs es remunten a quan estudiava periodisme a Barcelona de la mà de Joan Triadú, que li va encomanar llegir Artur Bladé en uns textos literaris que li van servir per descobrir la Ribera d’Ebre i que anys més tard es convertiria en un gran amic i al qual dedicaria dos excel·lents estudis biogràfics i nombrosos articles; per tant, podem dir que Bladé va ser el seu veritable mestre en la descoberta de l’Ebre català.
Vaig conèixer Xavier Garcia el 2 de juliol de 1978 acompanyant a Josep Tarradellas en una visita que el president feia a la Ràpita i nou dies més tard ens tornaríem a trobar arran de la tragedia del Càmping Alfacs, on Tarradellas, visiblement emocionat va pronunciar aquella famosa frase que ha passat a la història: “Això pareix Hiroshima”. Vaig descobrir de seguida que Xavier s’interessava vivament i emocionalment per la nostra terra, i que amb el temps es convertiria en un implacable defensor de l’Ebre i els seus drets humans, portant l’ecologia com a norma. A tot això, la seva experiència en aquesta disciplina, que avui Donald Trump intenta carregar-se, anava acompanyada de llibres que explicaven i donaven a conèixer la nostra problemàtica, que alguns sectors, des de Madrid i Barcelona, volen ressuscitar, ja sigui allargant la vida de les centrals nuclears, transvasaments en el cap de ments criminals, la lenta desaparició de punts de la costa deltaica, el Castor…., un compromís amb les Terres de l’Ebre que ell ha fet visible a la resta del món.
Nombrosos són els llibres que ha dedicat al nostre territori en la seva defensa. Només cal recordar La Catalunya nuclear, Catalunya també té Sud i Catalunya es revolta, i també aquells que ha dedicat a la nostra gent, com Memòria de la Catalunya nova, Pelegrí de la Ribera de l’Ebre i les biografies dedicades a Artur Bladé, Carmel Biarnés, Manuel Pérez Bonfill i Jesús Massip i els imprescindibles quatre volums dels Homenots del Sud en què retrata moltes de les personalitats ebrenques com Xavier Vega, Andreu Carranza, Zoraida Burgos, Jaume Rocamora, Lluís Millán, Sisco Lahosa, Xavier Aragó, Agustí Forner, Emigdi Subirats, Baltasar Casanova, Joan Panisello, Manel Ollé…, i tants altres que han destacat en les seves respectives disciplines.
Justament, amb Manel Ollé, hem comentat en alguna ocasió la sort que hem tingut a l’Ebre de comptar amb un personatge de la categoria intel·lectual i humana com és Xavier Garcia, que després de 50 anys a la nostra terra, continua defensant-la a través d’un periodisme càlid, humà i compromès, com ho demostra el seu últim assaig El Sud de nou revisitat i també regularment al nostre setmanari l’ebre.
