Ximo Rambla, periodista, soci-fundador i editor-gerent de l’Ebre va explicar durant la gala del vint aniversari del setmanari una sèrie de vivències personals al voltant de la premsa de proximitat, i de l’Ebre en particular, que reproduïm íntegrament.
Haver parlat tantes vegades des d’aquest faristol els asseguro que no em dona cap avantatge respecte de ningú, perquè avui em toca parlar d’un projecte personal, vinculat a altres que el van precedir; per això la vostra presència avui aquí em dona, ens dona, una força difícil d’explicar.
En una etapa dura de pandèmia, vaig tenir l’honor, amb la meua companya Sílvia Tejedor, de fer el pregó de la Cinta 2020, que no vam dir-ne ni festes, perquè ni festes es van poder celebrar; i aquell dia vam parlar de periodisme i de la professió, i avui voldria recuperar alguna de les idees que vam contar. Sense el tresor de la premsa escrita mantinguda durant segles no entendríem la realitat de la nostra història, i molt menys, a Tortosa i el seu territori, on la presència de mitjans durant moltes dècades ha esdevingut continuada i de qualitat. Però ara els temps han canviat i la pressió de la immediatesa ens devora, i així i tot, hi ha mitjans que continuem pensant que també hi ha temps per a la reflexió, i de mantenir un alt nivell, i la premsa de proximitat n’és un exemple.
L’avenç tecnològic no equival a més qualitat d’informació, perquè la millor notícia no és sempre la que es dona primer, sinó moltes vegades la que es dona millor. Vull reivindicar des d’aquí el paper de mitjans com el nostre, que ha estat capaç d’avançar-se en consonància amb els grans reptes, les fites, les amenaces d’un territori que tot just quan el Setmanari L’EBRE començava a funcionar, al 2001, coincidia amb l’eclosió de la consolidació de les Terres de l’Ebre des d’un punt de vista social i identitari.
Cada set dies el Setmanari L’EBRE no només dona informació, sinó que també crea opinió, i això no és el fruit de la casualitat o de l’encert, és el fruit del treball de desenes i desenes de persones que han aportat d’una manera o una altra, durant vint anys, el seu granet de sorra. Perquè la bona informació l’han d’escriure i explicar bons professionals, i els tenim a la premsa de proximitat, la premsa de quilòmetre zero. I això cal fer-ho amb honestedat i rigor, i amb una autoexigència constant de fer-ho cada dia millor. I això, malauradament, no sempre s’entén així.
I si el periodisme local, com el periodisme en general, canvia com a part d’una transformació estructural més àmplia de l’entorn mediàtic, el setmanari ha donat mostres de fer-ho, ampliant el seu camp de visió i en vint anys sent capaç de liderar la creació de noves plataformes comunicatives, que ja funcionen per si mateixes, i a través de noves empreses, en el camp de la ràdio, la televisió i el digital. I si els mitjans de comunicació som actors econòmics i socials que s’han hagut d’adaptar a les diferents dinàmiques del seu entorn, crec que en vint anys hem donat mostres que hem estat capaços de fer-ho, i estem preparats per als reptes que vindran.
La principal notícia és que després de vint anys, de moment, seguim aquí. Hem sobreviscut (que bonic que seria només dir que hem viscut), perquè la nostra prioritat ha estat sempre dedicarnos al periodisme de proximitat i fer de la nostra vocació la nostra professió. Avui més que mai vull reivindicar que la millor manera de protegir la premsa de proximitat és fer-ne un producte de qualitat. En vint anys els responsables del Setmanari L’EBRE hem estat socis treballadors, i ens hem convertit en empresaris de la comunicació pràcticament de la nit al dia.
Al cap de dos dècades s’han sumat a l’aventura, i per primera vegada, altres persones que també creuen en la premsa de proximitat com un element cohesionador i imprescindible, també en un món global com l’actual. Deuen haver vist que per l’escenari han passat els protagonistes de vint anys de vida del setmanari, de diferents àmbits, un reflex d’una realitat que es va modelant, però per a la qual treballem amb la mateixa il·lusió que el primer dia.
El Premi Valor Ebrenc que instaurem amb voluntat de continuïtat i de poder-lo sumar l’any 2023 a d’altres que esperem poder anunciar d’aquí a pocs mesos, l’ha rebut un dels nostres. Perquè s’ho mereix. I vull que sapigueu que, malgrat la ràbia que ens fa que s’haja jubilat, res millor que tenir en compte la seva trajectòria per posar-la com a exemple a les actuals generacions de periodistes i d’empresaris del món de la comunicació local. Felicitats, Josep Lluís Villa.
Ja poden imaginar que estaria hores i hores parlant del nostre setmanari, dels nostres mitjans, de la nostra gent i de la meua ACPC, l’Associació Catalana de Premsa Comarcal, que avui celebra un dels actes itinerants amb motiu del seu 40è aniversari i coincidint amb els del Setmanari L’EBRE.
Gràcies per deixar-ho compartir. I res més, si ens deixen m’agradaria que el desig que la premsa de proximitat tingue una llarga vida no només fos un desig, sinó una veritable realitat.
